El nostre mètode de treball en escultura: Auguste Rodin i la seva recerca de la Veritat

A l’hora de començar a treballar en escultura, ens trobem amb diferents propostes metodològiques que descansen sobre diferents concepcions sobre el que és l’art i quins són els seus objectius.

El nostre taller es basa fonamentalment en les ensenyances del gran escultor Auguste Rodin, sumades a altres influències com la Bauhaus.

La Base de l’Art per a Rodin és la Natura, mestra sobirana i perfecció infinita. En ella s’amaga la Veritat, principi i fi de la seva missió.

L’observació del natural es considera com el camí adequat per aconseguir aprendre a veure les formes i allò que aquestes ens amaguen. Intentem recolzar-nos el menys possible en la còpia d’escultures de guix i en models bidimensionals.

L’estudi de la natura vegetal i animal (humana i no humana) ens revela l’essencial: la recerca de la veritat i l’allunyament del merament decoratiu o de la manualitat.

Aprenem a modelar per després poder apropar-nos a estils més moderns o abstractitzants: no hi ha atajos honestos en l’art, el domini de la tècnica és imprescindible per poder expressar-nos.

Evitem també la realització de parts soltes del cos (una orella, un peu) llevat que es necessiti com a exercici d’estudi per a una altra escultura.

La nostra tècnica no és dogmàtica i rígida, sinó el resultat de l’experiència, i és útil tant per a aquells que tenen com a objectiu dedicar-se professionalment a la escultura com per a aquells que en gaudeixen com a afició.

Si bé partim de l’observació i reproducció del cos humà, això no significa que ens limitem a aquest tema, sinó que allò après s’aplicarà després a tot tipus d’escultures.

Començarem el procés amb tres escultures que ens permetran començar a aprendre a observar, familiaritzar-nos amb el material i les eines, poder mesurar i entendre el sistema de proporcions. A partir de la quarta escultura, el projecte es decideix amb la professora, tenint sempre en compte que avançarem en ordre de dificultat.

EL SEU MÈTODE I REFLEXIONS

El coneixement quotidià del cos humà, adquirit pels antics grecs mitjançant l’observació dels exercicis a la palestra, el llançament del disc, la lluita i les curses a peu, permetia als seus artistes parlar naturalment el llenguatge del nu. Rodin ho assegurava per la presència contínua de persones despullades que anaven i venien sota els seus ulls vigilants. D’aquesta manera, aconseguia desxifrar l’expressió dels sentiments sobre totes les parts dels cossos.

La cara és generalment considerada l’únic mirall de l’ànima; no obstant això, no hi ha cap múscul que no tradueixi les variacions interiors.

Quan els models li donen un moviment que li agrada, els demana que conservin aquestes posicions. Ràpidament agafa l’argila i crea una maqueta, després passa a una altra amb la mateixa celeritat.

“No estic a les ordres dels meus models, sinó a les de la Naturalesa. Els meus col·legues violenten la Naturalesa, tractant les criatures humanes com a nines, arriscant-se a produir obres artificials i sense vida. Jo prenc del viu els moviments que observo, però mai els imposo. Evito amb cura tocar-los per posar-los en una posició, ja que només vull representar la realitat que se’m ofereix espontàniament. Com que seria impossible per a un model mantenir una actitud viva durant el temps que jo trigo a modelar-la, guardo en la meva memòria el conjunt de la posa i els demano que s’ajustin al meu record.”

“El modelatge no reproduïx més que l’exterior: jo reproduïsc també l’esperit, que també forma part de la Naturalesa. Veig tota la veritat i no només la de la superfície. Accentuo les línies que expressen millor l’estat espiritual que interpreto.

En fi, l’únic principi a l’art és copiar el que es veu. Qualsevol altre mètode és nefast. No es pot embellir la Naturalesa.”

NOMÉS ES TRACTA DE VEURE.

Indubtablement, un home mediocre que copia mai crearà una obra d’art; és que mira sense veure, es dedica a fer notar cada detall amb minúcia, amb un resultat pla i sense caràcter. L’artista, al contrari, VE: significa que el seu ull, arrelat al seu cor, llegeix profunda dins del si de la Naturalesa. Per tant, l’artista només ha de creure en els seus ulls.

Allò que nosaltres anomenem comúment com a lleig dins la Naturalesa pot esdevenir a l’art una gran bellesa. De fet, dins de l’Art, només és bell allò que té Caràcter. No hi ha res lleig a l’Art, excepte allò sense caràcter, és a dir, allò que no ofereix cap veritat exterior ni interior.

És lleig a l’Art allò que és fals, artificial, que busca ser bonic o bell en lloc de ser expressiu, allò que és cursi i preciosista, allò que somriu sense motiu, es posa afectat sense raó, allò que s’arqueja i s’arruga sense causa, tot el que no té ànima ni veritat, tot allò que és només un desfile de bellesa o gràcia, tot allò que menteix.

Quan s’atenua la ganyota del dolor, l’ànsia de la vellesa, l’horror de la perversió, quan es retoca la Naturalesa, es disfressa, la tempera per agradar al públic ignorant, crea la lletjor perquè té por de la veritat.

Els grecs, amb el seu esperit potentment lògic, accentuaven per instint l’essencial però mai no suprimien el detall viu. Com que els seus ritmes eren calms, van atenuar involuntàriament els relleus secundaris, però mai van fer de la mentida un mètode. Adoraven la carn.

Així s’explica la increïble diferència que separa l’art grec del fals ideal acadèmic. La simplificació acadèmica és un empobriment, una ampolla buida.

“Quan esculpis no vegis mai les formes en extensió, sinó sempre en profunditat… Considera una superfície com l’extremitat d’un volum, com la punta més o menys llarga que es dirigeix cap a tu. Així adquiriràs la ciència del modelat. En lloc d’imaginar-te les diferents parts del cos com a superfícies més o menys planes, jo me les represento com les prominències de volums interiors. M’esforçava a fer sentir cada abombament d’un múscul o d’un os que es desenvolupa en profunditat sota la pell“.

Sempre he intentat buscar posar alguna indicació de gest, fins i tot a les escultures on l’acció és menys accentuada. Sempre he intentat mostrar els sentiments interiors per la mobilitat dels músculs. La il·lusió de la vida s’aconsegueix en el nostre art a través del bon modelat i el moviment. El moviment és la transició d’una actitud a una altra: aquesta és la clau del misteri.

L’estil que s’afecta per fer-se notar, és dolent. No hi ha cap altre bon estil que aquell que s’oblida per concentrar-se en l’objecte tractat, en l’emoció que ha de captivar completament l’espectador.

Cal estudiar els mestres, però mai no copiar-los, el resultat és ridícul. Sens dubte, l’ofici no és més que un mitjà. Però l’artista que és negligent amb respecte a ell no aconseguirà mai el seu objectiu, que és la interpretació del sentiment, de la idea. Serà com un cavaller que ha oblidat donar menjar al seu cavall.

Si falta el dibuix, si el color és fals, la més potent emoció serà incapaç de ser expressada. Les incorreccions anatòmiques provocaran rialles, és la desgràcia dels artistes actuals.

Cap inspiració sobtada sabrà reemplaçar la llarga feina indispensable per donar als ulls el coneixement de les formes i les proporcions per aconseguir que la mà sigui dócil a totes les ordres del sentiment.

Cal posseir una tècnica consumada per dissimular allò que es sap. La dificultat més gran de l’art és dibuixar, pintar, escriure amb natural simplicitat.

Ens equivoquem estranyament quan imaginem que els veritables artistes poden contentar-se essent obrers hàbils i que la intel·ligència no els és necessària. Quan un bon escultor modela una estàtua, és necessari que des del principi concebi fortament el moviment general i que mantingui enèrgicament dins de la plena llum de la seva consciència la seva idea del tot.

En conclusió, les obres d’art més pures són aquelles en què no trobem cap residu inexpresiu de formes, línies i colors, sinó on tot, absolutament tot, es resol en pensament i ànima.

Quan els plans d’una figura estan ben posats, amb intel·ligència i decisió, tot està fet, per així dir-ho; l’efecte total s’aconsegueix; els ajustaments finals que vindran després poden agradar a l’espectador, però són gairebé superflus. Aquesta ciència dels plans és comuna a totes les grans èpoques i és pràcticament ignorada avui dia.

DE LA UTILITAT DELS ARTISTES

¿Heu pensat que a la societat moderna els artistes, vull dir els veritables artistes, són gairebé els únics homes que exerceixen la seva feina amb plaer?

Com seria feliç la humanitat si la feina fos l’objectiu de l’existència.

Jo anomeno útil a tot allò que ens dóna felicitat. No hi ha res en el món que ens faci més feliços que la contemplació i el somni.

Sens dubte, els homes capaços de gaudir de les belles obres d’art són rars. Però els sentiments que contenen acaben infiltrant-se entre la gent. Altres artistes de menys envergadura reprenen i vulgaritzen els conceptes dels mestres i hi ha un intercanvi continu de pensament entre tots els cervells d’una generació.

TESTAMENT

Evita imitar els teus mestres. Respectuosos amb la tradició, sap discernir allò que és eternament fecund: l’amor a la natura i la sinceritat.

Interroga sense parar la realitat que et defensa de sotmetre’t cegament a un mestre.

Tot és bell per a un artista, ja que en tot ésser i tota cosa, la seva mirada penetrant descobreix el caràcter, la veritat interior que traspua sota la forma.

Treballa amb implacabilitat.

Abans de tot, estableix clarament els grans plans de les figures que modelaràs. Accentua vigorosament l’orientació que donaràs a cada part del cos, al cap, les espatlles, les cuixes, les cames. L’art reclama decisió.

Perquè és per la fugida ben assenyalada de les línies que t’endinsaràs en l’espai i la profunditat.

Quan els teus plans estiguin llestos, tot està descobert. La teva escultura ja està viva. Els detalls neixen i es disposen després.

Concep cada superfície com l’extremitat d’un volum que la impulsa des de darrere. Tota vida sorgeix d’un centre, perquè és un embrió i s’obre de dins cap a fora.

Recorda que no hi ha trets, hi ha volums.

Practica incansablement, has de trencar l’ofici.

L’art no és res més que sentiment. Però sense la ciència dels volums, les proporcions, els colors, sense la direcció de la mà, el sentiment més viu està paralitzat. En què es convertirà el poeta més gran en un país estranger si ignora la llengua? A la nova generació d’artistes, hi ha un nombre de poetes que desgraciadament rebutgen aprendre a parlar. Així no fan més que balbucejar.

Paciència! No comptis amb la inspiració. No existeix. Les úniques qualitats de l’artista són la saviesa, l’atenció, la sinceritat, la voluntat. Compleix la teva tasca com un obrer honest.

Sigues veritable. Això no significa ser simplement exacte. Hi ha una base d’exactitud: la de la fotografia i el motlle. L’art comença només amb la veritat interior.

Res de gestos o contorsions per cridar l’atenció del públic. La simplicitat.

Els subjectes més bells són aquells que estan davant teu: aquells que coneixes millor.

Sigues home abans de ser artista!

Acolleix les crítiques justes. Les reconeixeràs fàcilment. Són aquelles que et confirmaran sobre un dubte que et perseguien.

No perdis el temps establint relacions mundanes o polítiques. Alguns d’aquests artistes que ho fan són molt intel·ligents, i si lluites en el seu terreny, consumiràs tant temps com ells, és a dir, tota la teva existència: no et quedarà ni un minut per ser artista.

L’artista dóna un gran exemple.

Estima la seva feina: la seva recompensa més preuada és la felicitat de fer-la bé.

Extractes de L’Art. Auguste Rodin. Entretiens réunis par Paul Gsell. Les Cahiers Rouges. Bernard Grasset. Paris.2005.